XIULAR

Tot i l'ho viscut ahir a la tarda a Montjuic em resulta molt difícil xiular als meus jugadors o al meu equip. Em sap greu veure com estan xiulant als meus. Uns diuen que ho fan perque espavilin, que els jugadors ho mereixen i que així es donen compte de que no estem contents amb la seva feina, passivitat, manca de forma fícica... Tot i això a mi em resulta casi impossible xiular a un dels nostres. Em dona la sensació que anar a Montjuic és anar a animar o si més no a veure fútbol i a intentar apoyar als teus fins a les últimes conseqüencies, tot i que de vegades em resulta impossible. Potser si, amb els xiulets s'adonen del desconcert de la gent i de que algu han de fer per espavilar-se, però jo crec que el que fan els xiulets en aquell moment és posar-los més nerviosos i amb menys recursos de cares a crear jugades amb perill.

Jo intentaré seguir sense xiular, sense cridar en contra i intentant que aquests jugadors ens portin cap a la classificació per la UEFA de al temporada vinent. Si no és així, doncs a seguir pujant a Montjuic i intentant que amb la nostre presencia al camp s'en adonin que encara hi ha gent disposada a animar-los i a fer-lis costat.

D'aquí fins a final de lliga no podem fallar. Si fallen ells; mala llet. Però nosaltres que ho portem a la sang no podem fallar. Potser gràcies a nosaltres ells aconsegueixen fer-nos una mica més felissos a final de lliga.