Començaré no parlant de fútbol. Aquest cap de setmana ha estat diferent, divertit i visitant a una amiga a Anglaterra. Tot molt bé, com no podia ser d'una altra manera. Però ahir a la tarda un cop a casa seva i amb internet al meu abast, hi va haver un baixon important en el meu estat d'ànim.
Veure el resultat tant sols uns minuts després d'acabar el partit i em va caure el mon a sobre. No m'ho podia creure, haviem tornat a perdre i amb més inri a l'últim minut. Aquest any la sort no està amb nosaltres.
No he vist imatges del partit, ni de la falta, el gol... res. Amb el que he llegit i amb el que vaig poder parlar ahir al vespre amb uns companys de penya desplaçats a Pamplona en vaig fer prou.
La cosa està xunga, cada dia estem pitjor. Em considero optimista i fins i tot després del partit del Mallorca veia la salvació més a prop que una setmana abans després de perdre a Villarreal, però ara; ara després del resultat a Pamplona se'm fa molt difícil pensar positivament. Pensar que ens podem aixecar d'aquesta.
He arribat a casa, he anat a fer un vol pel poble, he passat per la llibreria, he vist noticies dels diaris, la tornada a la realitat. El meu estat d'ànim ha baixat. És trist, no sé com acabarà, no em vull rendir, no em rendiré, però quasi em veig a segona.
No fallaré a cap partit de l'Espanyol que jugui a casa, m'agradaria anar a Sòria, tinc un bitllet d'aviò per anar a Madrid el cap de setmana que juguem contra l'Atletico. Espero que la meva moral no estigui massa tocada i pugui fer tot això.
Mentre tant: ESPANYOL; POTS CONTAR AMB MI!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ánimo Albert. Yo también seguiré,(a mi manera claro), animando hasta el final, pese a que a día de hoy apenas quede un rescoldo de esperanza en mi corazón.
Tens raó, no ens podem rendir. Jo animaré l'equip fins al final, fins que no tinguem cap possibilitat de salvar-nos.
Ànims i endavant!
Publica un comentari a l'entrada