Fa uns dies havia deixat les supersticions de banda i tant em feia quins pantalons, quina samarreta... en definitiva, que em posava per anar a Montjuïc. Pensava que tot això havia passat i que les supersticions m'havien abandonat. Tant em feia que portés, m'havia autoconvençut de que tant era, i en realitat crec que si, que tan és el que em posi el que resultat serà el que hagi de ser i punt.
Però nois, demà és un partit vital, un d'aquells on podem deixar-ho tot solucionat. Avui em volia posar uns pantalons curts de l'Espanyol, i no, no m'he atrevit. Amb aquests pantalons vam tenir molt mala ratxa i no m'atreveixo a posar-m'els ara. Ja estic pensant quina samarreta posar-me demà per anar a fútbol. La de la UEFA 2007 o la de la temporada passada. Dilemes.
Ja estic mirant quina gent ve a l'autocar i quins resultats hem aconseguit amb ells. Per una banda ve un noi que aquests últims partits no ha pogut venir i ell mateix no sap si venir, però clar, un dia així no pot fallar ningú. Sense ell hem encadenat la remontada impossible. Per altra banda venen els meus pares. Només han vingut una jornada a Montjuïc i va ser l'any passat i també pressisament contra l'Ath. de Bilbao. Coincidencies del destí i que si pot ser el resultat es repeteixi. Victòria perica.
Ai... no sé vosaltres però aquestes supersticions ens mataran i l'Espanyol encara més!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Yo tengo siempre una superstición (una camiseta, una bufanda, unos pantalones), hasta que un día me falla y entonces me busco otra.
Por cierto, ¿llegó a ir el chaval ese?. Si no fue y nos la hemos de jugar todo en la última jornada, que no se acerque a menos de 200 kilómetros ja ja ja.
Un saludo Alber.
Si Emilio!!! Si que fue y ganamos. Lo tenia delante de mi y le estuve diciendo todo el partido que si perdiamos no le queria mas en el bus.
Con la victória, le vuelvo a readmitir. Es perico a muerte, como todos, aunque diversas cosas no le dejaron venir durante la buena racha conseguida ultimamente.
También vinieron mis padres por segunda vez y volvimos a ganar.
Pues nada, fíchalos fíchalos (a tus padres y al chaval) ja ja ja.
Albert, amigo, lo hemos conseguido. Ahora, a recuperar energías (yo me he quedado sin fuerzas en estos últimos partidos) y a inaugurar Cornellá cómo Dios manda.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada