dijous, 20 de setembre de 2007

SARRIÀ EN EL RECORD

Avui dia 20 de setembre fa 10 anys de la demolició de casa nostre. La que fou durant 74 anys la casa de tots els pericos. Recordo trist com aquella tarda de dissabte davant la tele vaig veure com el nostre estimat estadi es resistia a caure.

De Sarrià en tinc grans records. Quasi tots per la tele. La distancia en km que hi ha des de Torroella fins a Barcelona i la poca afició del meu pare a anar al fútbol van fer que tot ho visqués des de casa.

Recordo el meu primer partit a Sarrià, amb apenes 4 anys. Va ser un Espanyol - Real Sociedad. Si ús dic la veritat la meva visita a Sarrià va ser més fruit de poder veure l'aleshores porter "donostiarra" Arconada, que no pas el meu Espanyol. L'Arconada per mi era un idol. El primer idol fútbolistic que vaig tindre. També recordo que aquell dia defensant la porteria perica hi havia un porter ros i melenut. En Teo Custers. No recordo quasi res d'aquell porter ni d'aquell equip, però és un bon record del meu primer pas pel mític estadi de Sarrià.

Uns anys més tard van arribar més partits. Coincidencies de la vida van fer que tornés a vuere un Espanyol - Real Sociedad. Aquest cop si, que ja no anava a fútbol per veure l'Arconada, hi vaig anar per animar el meu equip. Recordo d'aquell dia que estava en el Gol Sur de Sarrià amb el meu pare i el meu avi, i voltat de Brigadas per tot arreu. Qui ens va manar ficar-nos allà mig. No per mal rollo ni molt menys, però que hi feien una criatura, un avi i un pare en mig de tot aquest jovent amb ganes d'animar i cantar.

Mols anys més tard hi vaig poder veure un Espanyol - Sevilla, just l'any que no vam anar a la UEFA per un punt de diferencia amb el Sevilla. Va ser una llàstima. D'aquell partit recordo els crits des de bon principi quan va sortir a escalfar en Jose Rojo "Pacheta" de: Pacheta Selección, Pacheta Selección, Pacheta Selecciónnnnn... Ell va fer el segon gol pericu. El de l'empat a 2.

Després va arribar el dia de la mandarina i el cabrò d'en CABrito Arceo. Aquell va ser el meu primer partit en el Gol Nord de Sarrià. El resultat va ser dolent 0 - 2 i cop de colze del Sr. López a n'en Moises Arteaga. El partit el vaig veure amb el meu avi. I l'altre anecdota del dia; no del partit, va ser que arribant a casa i ja havent baixat de l'autocar de la penya vaig agafar el meu cotxe i em van fer la meva primera prova d'alcolhemia. Per supusat el resultat va ser de 0,0.

I per últim i per recordar durant tota la vida va ser el meu últim partit a Sarrià. El derbi de la temporada 96/97. Vam triunfar. Vam arraconar i vam ridiculitzar al Barça, a n'en Figo i també a n'en Ronaldo. Un gran Pochetino va ser el rei de la defensa, amb en Raul sota els pals.

Aquests són els meus records viscuts a Sarrià. Els altres i viscuts des de la tele, la UEFA 88, l'ascens contra el Cadiz, el Mundial del 82 i els seus partits estelars, la promoció contra el Malaga, en Lauridsen, en N'Kono, en Lardín...

Per lo tant i des d'aquí puc dir que SARRIÀ NO MORIRÀ MAI!!!

3 comentaris:

Emilio ha dit...

De el día que lo derribaron, recuerdo que no quería verlo pero a la vez era incapaz de apartar la vista de la tele. Que mal recuerdo pero como bien dicen,"lo que no nos mata, nos hace mas fuertes".

Guim ha dit...

Ese dia lo ví por la tele con mis padres y mi hermano y yo solo hacia que llorar...con los años lo que más recuerdo son las tardes que allí pasaba, era como mi segunda casa.

Un saludo!

Spitfire ha dit...

Jo sempre recrdaré "la meva primera vegada" a Sarrià, en un Espanyol-Compostela que crec que va acabar amb un 2-0, la primera bufanda que el meu pare em va comprar allà, el meu ídol de la infància, Jordi Lardín corrent per la banda... Sarrià va ser i sempre serà casa nostra.